l'Euro

L'euro (codi ISO 4217: EUR; símbol: €) és la unitat monetària de disset dels vint-i-set estats que formen part de la Unió Europea (i també d'alguns de fora de la Unió). Els estats, coneguts conjuntament com l'Eurozona, són Alemanya, Àustria, Bèlgica, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Estònia, Finlàndia, França, Grècia, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, Malta, els Països Baixos, Portugal i Xipre. La moneda també és utilitzada en altres cinc estats europeus, amb acords formals o sense: Andorra, Mónaco, Montenegro, San Marino i la Ciutat del Vaticà, als quals s'ha afegit el territori de Kosovo, en procés d'independència. Consegüentment uns 327 milions d'europeus l'utilitzen diàriament.^[1] Més de 175 milions de persones del món utilitza monedes que tenen un canvi fix respecte a l'euro, més de 150 milions de les quals viuen a l'Àfrica.

L'euro és la segona moneda de reserva més gran i la segona moneda més canviada al món després del dòlar dels Estats Units.^[2] El novembre del 2008, amb més de 751 bilions d'euros en circulació, era la moneda amb un valor més alt en circulació al món, en haver superat els dòlar dels EUA.^[3][4]

El nom d'euro va ser oficialment adoptat el 16 de desembre del 1995.^[5] L'euro va ser introduït als mercats financers mundials com a moneda de comptabilitat l'1 de gener del 1999, en substitució de l'anterior unitat monetària europea, l'ecu, en termes paritaris. Les monedes i els bitllets d'euro entraren en circulació l'1 de gener del 2002.

L'any 2002 fou guardonat, de forma simbòlica, amb el Premi Internacional Carlemany per la seva tasca a favor de la integració i la unió europees

.

Origen del cotxe

La teoria més acceptada és que ve de l'hongarès kocsi, que és el gentilici del poble de Kocs, on es fabricaven carruatges famosos en tot el país. Aquest en seria l'ètim primer, que passaria al francès, a l'espanyol, i d'aquesta llengua al català, amb la particularitat que en el nostre idioma el mot cotxe ha passat a designar amb el temps un transport motoritzat. Hi ha gent que anomena cotxe de línia a un autobús.

l'Automòbil

L’automòbil (comunament cotxe o votura a la Catalunya Nord) és usualment un vehicle de quatre rodes destinat al transport de persones, amb capacitat entre dos i vuit seients. Es desplaça gràcies a un motor d'explosió a base d'una mescla de gasolina, gasoil i aire. En alguns països el combustible es fabrica a partir de determinades plantes en forma d'alcohol etílic. Recentment s'han començat a produir automòbils que funcionen amb motor elèctric, si bé l'autonomia d'aquests vehicles és encara limitada a causa del pes de les bateries. Les rodes davanteres dels automòbils poden moure's cap a ambdós costats per a realitzar girs i prendre les corbes.

Futbol Club Barcelona

El Futbol Club Barcelona, popularment conegut com a Barça, és una entitat esportiva de Barcelona 

(Catalunya) fundada el 29 de novembre de 1899 per un grup de joves futbolistes suïssos, britànics i catalans encapçalats per Hans Gamper. A diferència de la majoria de clubs esportius professionals a tot el món, el Barça no és una societat anònima, és a dir, que la propietat del club recau en els seus 176.000 socis, fet que el converteix en el segon club de futbol amb més socis del món, després del Benfica i seguit pel Bayern de Munich. Segons el rànquing històric de la IFFHS (Federació Internacional d'Història i Estadística del Futbol), és el millor club del món des de 1991, data en què aquest organisme començà a recollir estadístiques.

L'equip de futbol va ser uns dels fundadors de la Lliga espanyola de futbol el 1928 i des d'aleshores és un dels 3 equips que sempre ha jugat a la Primera Divisió. Actualment és un dels equips amb més trofeus del món, destacant entre altres: 21 Campionats de Lliga espanyola, 25 Copes del Rei, 9 Supercopes d'Espanya, 3 Copes d'Europa, 3 Supercopes d'Europa, 4 Recopes d'Europa, 3 Copes de Fires i 1 Mundial de Clubs. El Barça és l'únic equip d'Europa que ha disputat sempre, des del 1955, alguna de les quatre competicions europees, l'únic club de la Lliga espanyola que ha aconseguit guanyar les tres competicions més importants el mateix any (Copa, Lliga i Lliga de Campions) la temporada 2008-2009 i el primer i únic equip de la història que ha assolit en un mateix any (2009) els 6 títols més importants (tres internacionals i tres estatals).

Un fet que el fa únic al món és el de disposar, a banda del futbol, de quatre seccions professionals més, totes en l'elit de les competicions esportives europees de clubs, en les disciplines del bàsquet, handbol, hoquei patins i futbol sala. Entre les cinc seccions professionals esmentades, el FC Barcelona suma més de 305 títols oficials nacionals i més de 100 títols oficials internacionals, incloent un total de 31 Copes de Europa, 76 Lligues i 81 Copes del Rei, tot sumant més de 412 títols oficials professionals.

A més de les cinc seccions professionals, el club també té 11 seccions amateurs en d'altres disciplines esportives: hoquei herba, atletisme, patinatge artístic, hoquei gel, beisbol, voleibol, voleibol (femení), rugbi, bàsquet amb cadira de rodes, futbol platja i futbol indoor.

L'equip filial de l'equip de futbol és el Barcelona Atlètic i alhora compta amb diversos equips amateurs a les categories juvenils, així com equips de formació en diverses categories i en la majoria de les especialitats esportives, per tal de nodrir els primers equips amb el major nombre de jugadors del planter.

Una altra de les característiques singulars que fan que el Barça sigui considerat per molts dels seus seguidors "més que un club" és el seu paper d'ambaixador i defensor de la cultura i la llengua catalanes i les actuals tasques de solidaritat i d'ajuda social a infants desfavorits realitzades arreu del món. Tot plegat coordinat i realitzat mitjançant la Fundació del Futbol Club Barcelona, òrgan que des del 2006 rep el 0,7% dels ingressos ordinaris del club per tal d'impulsar els programes i projectes socials.

L'estadi on juga els partits com a local és el Camp Nou, amb una capacitat per 99.354 espectadors. Els seus seguidors són coneguts com a culers i el número de penyes repartides per tot el món era el 2009 de 1.888. Tot plegat fa que sigui l'entitat esportiva més important de Catalunya (un 63,9% dels catalans escull el Barça com el seu equip preferit) i una de les més importants del món pel que fa a projecció i massa social.

Visca el Barça!!!

FC Barcelona

Nom complet	Futbol Club Barcelona
Àlies	Barça Blaugrana Culers
Any de fundació	1899
Estadi	Camp Nou, Barcelona, Catalunya
Capacitat	99.354 espectadors
Socis	173.071
Penyes	1.343
President	Sandro Rosell
Entrenador	Josep Guardiola
Lliga	Lliga BBVA
Temporada	2010-11
Posició	1r
Web oficial	www.fcbarcelona.cat
Uniforme local Uniforme visitant

Recepta per fer cocarrois

Els cocarrois són, juntament amb l’ensaïmada i la sobrassada, un dels menjars més típics de Mallorca. La recepta no és senzilla, perque s’ha de tallar molta verdura, però malgrat la feina que dur fer aquests cocarrois, el resultat sempre sorpren a aquells que no els coneixen.

Per fer els cocarrois necessitam aquests ingredients:

Per la pasta:
250 gr de farina normal o farina integral, 1 pessic de saïm, 1 tasseta d’oli i 1 tasseta d’aigua.

Per la verdura:
Panses, pinyons, 2 manats de bledes, oli, pebre bo, porros i ceba tendre.

En primer lloc, s’ha d’escórrer la verdura i tallar-la ben petiteta. Després, mesclar-hi els porros, la ceba i posar-li sal, pebre bo, pebre bord, pebre vermell, oli, les panses i els pinyons. Tota la verdura ha d’estar tallada ben petita.

Per fer la pasta dels cocarrois es mesclen la farina, el saïm, l’aigua i l’oli, i es pasta fins que quedi ben uniforme. Per fer cocarrois integrals, només és necessari afegir farina integral, que és més lleugera i més sana.

Quan es tenen fets la pasta i la verdura, començam a fer els cocarrois d’un en un. S’agafa un puny de pasta i s’aplana formant una base rodona. Posam la verdura a sobre i la tancam amb la mateixa pasta, de manera que quedarà en forma de mitja lluna. Després s’han de fer les puntes, mitjançant petits pessics, de manera que quedi el cocarroi ben tancat i no surti la verdura. Anam fent cocarrois fins que no quedi pasta ni verdura.

Finalment, s’enforna durant 20 minuts a temperatura de 175 a 180 graus.

Proves més importants

• El Campionat del Món l'organitza la Federació Internacional d'Atletisme (IAAF) des de 1983. En un principi es disputava cada quatre anys, però degut al gran ressò mediàtic i econòmic que tingué la competició, a partir de la seva tercera edició, el 1991, es passà a disputar cada dos anys.
• Els Jocs Olímpics d'estiu són un competició internacional multiesportiva disputada cada quatre anys i organitzada pel Comitè Olímpic Internacional. Es tracta d'una de les competicions més prestigioses i amb més audiència arreu del món. Els competidors hi participen representant el seu Comitè Olímpic Nacional respectiu, que solen representar estats independents, tot i que també hi prenen part diverses nacions sense estat.
• La Golden League és una sèrie de competicions anuals que organitza la Federació Internacional d'Atletisme (IAAF) des de 1983. Aquesta competició es va formar per millorar l'eficiència de les millors competicions atlètiques. Els atletes que guanyen en les sis competicions comparteixen un premi d'un milió de dòlars.
• La Copa del Món d'Atletisme, que és una competició internacional de seleccions continentals de proves en pista.
• El Campionat d'Europa d'Atletisme és un esdeveniment atlètic organitzat per l'Associació Europea d'Atletisme (EAA), i que se celebra cada quatre anys a una ciutat diferent, prèviament designada. La primera edició es va celebrar el 1934 a la ciutat de Torí, Itàlia, i fins el 2006 s'han disputat en 19 edicions. Únicament es va deixar de disputar l'edició del 1942 a causa de la Segona Guerra Mundial.

Categories

Com en tots els esports a l'atletisme hi ha diferents categories segons l'edat.

• Promoció (regides per la Federació Catalana d'Atletisme a Catalunya)
  • Aleví (10-11 anys)
  • Infantil (12-13)
  • Cadet (13-14)
• Regides per la IAAF
  • Juvenil (15-16)
  • Júnior (17-18)
  • Sènior
  • Veterans (a partir del 35) i despres subcategories de cinc en cins anys.

Entrenament

Al principi de l'entrenament d'un atleta, aquest comença practicant moltes proves i molt diverses. Amb el temps, l'esportista s'anirà especialitzant, d'acord amb les seves habilitats i preferències. Si l'atleta no té cap prova "especial" pot dedicar-se a fer proves combinades.
Com pràcticament tot el relacionat amb l'atletisme, l'entrenament també és molt variat segons les proves que es disputin. Tot i així es pot apreciar que els sprints, la flexibilitat i la força tant de cames com de braços són molt importants en la majoria de disciplines.
L'entrenament depèn de la proximitat de competicions, de l'estat de l'atleta, de les condicions meteorològiques, etc. però normalment acostuma a seguir un patró: primer uns exercicis d'escalfament (fer footing, estiraments...), després unes proves generals (exercicis de multi-salts, abdominals i flexions...), posteriorment exercicis especialitzats per la prova que es vol treballar i finalment exercicis per "deixar-se anar" com són el footing i els estiraments.

Equipament i material

El material necessari és molt variat segons la prova que es vulgui fer. En les curses de velocitat és imprescindible disposar dels tacs de sortida (també anomenats estrebs o starting). En el salt amb perxa i el d'alçada es necessita un matalàs per aturar les caigudes. En els llançaments, lògicament es necessiten els artefactes que es llançaran. Totes les pistes, a més han de comptar amb valles i obstacles per poder desenvolupar les proves.
El material que han de portar els jutges també varia segons la prova i segons el paper que tenen. Per exemple en un salt de llargada, uns s'encarregaran d'allisar la sorra, uns altres de mesurar, i uns altres de verificar que el salt és vàlid. Per tant és molt difícil fer una llista de tot el material que es pot necessitar a l'hora de fer de jutge.
L'equipament de roba consisteix en un conjunt format per una samarreta i uns pantalons curts o unes malles i el calçat corresponent, que en les curses i salts consisteix en unes botes de claus, aquestes poden tenir claus només a la part davantera (per curses) o a tota la planta (per alguns salts), si es fan llençaments les botes no tenen claus, excepte en el de javalina, sinó que tenen una sola llisa per poder lliscar pel cercle de llançament.

Exteriors

Tot i això hi ha proves com els crossos, algunes curses de marxa i les maratons que es desenvolupen a camins o carreteres. Les maratons molts cops acaben fent una volta a la pista.

Pista coberta

També pot ser que es desenvolupi a pistes cobertes, on la recta fa només 50 metres, la meitat d'una pista normal, no s'hi poden fer proves com el llançament de disc o javelina per l'escàs espai del qual es disposa. Una característica d'aquestes pistes és que a l'interior no hi ha gespa i que just a la meitat hi ha una recta per desenvolupar-hi els 60 metres llisos.

Llançaments

• El llançament de pes es desenvolupa en un cercle de llançament de 2,135 metres, un contenidor d'1,22 m. ± 0,01 x 0,112 x 0,10 m. ± 0,02 i el sector de caiguda de 25 metres de radi i 17,10 de corda.
• El llançament de disc compta amb un cercle de llançament de 2,50m, una gàbia protectora i un sector de caiguda de 80 metres de radi i 54,72 de corda.* La instal·lació del llançament de javelina consisteix en un passadís de 30 a 36,50 metres amb una amplada de 4, un arc amb un radi de 8m i un sector de caiguda de 100 metres de radi i 50 de corda.* La instal·lació del llançament de martell és un cercle de llançament de 2,135 de diàmetre, gàbia protectora i un sector de caiguda de 90 metres de radi i 61,56 de corda.

Estranya vegada alguns d'aquests llançaments poden desenvolupar-se a descampats adjacents a la pista, normalment per no fer malbé la gespa de l'interior, que molts cops s'utilitza com a camp de futbol, rugbi o hoquei sobre herba.
 

Salts

• El salt de llargada es desenvolupa en un carrer d'uns 40 metres de llargada de la mateixa amplada que els carrers de les curses (1,22m). La taula de batuda fa 0,20m ± 0,02 x 0,10m ± 0,01. La fossa de caiguda haurà d'estar plena de sorra i no podrà fer menys de 2,75 metres d'amplada i no podrà estar més aprop de 10 metres de la taula de batuda.
• El triple salt es realitza en les mateixes instal·lacions que el salt de llargada, amb un únic canvi: en competicions internacionals la batuda se sitúa a 13 metres de la fossa en els cas dels homes i a 11 en el de les dones.
• El salt d'alçada es fa en un passadís semicircular amb un mínim de 20 metres de radi i un matalàs d'un mínim de 3 x 5 metres. El llistó és una barra feta de metall, fusta o fibra de vidre amb els extrems plans per obtenir una major estabilitat als suports. L'objectiu del saltador és saltar per sobre el llistó sense fer-lo caure. Pot pesar, com a màxim 2 kg i fa 4 metres de llargària.
• El salt amb perxa compta amb un carrer d'uns 40 metres x 1,22, un caixetí on posar la perxa i un matalàs de caiguda de 6,50m x 5m.                                                

Curses

Una pista oficial, el carrer 1 (l'interior) fa 400 metres cada volta. Hi ha dues rectes paral·leles (d'uns 84 metres) i dues corbes amb el mateix radi cada una (d'uns 36,5m), aquestes mides a vegades poden variar, mantenint la pista simètrica per 2 eixos. Les voltes que fan els corredors són en el sentit contrari de les agulles del rellotge, és a dir, de les dues parts aniran sempre per la de la dreta. A l'inici de la recta hi ha d'haver un espai amb tartan d'uns 3 metres i al final d'uns 17 perquè els atletes no tinguin problemes a l'hora de frenar. A l'interior del carrer 1, per separar la zona de carreres i la d'altres proves, hi ha una vorada d'uns 5 centímetres d'alçada i 5 d'amplada que acostuma a ser metàl·lica. Tot i això també hi ha d'haver una línia blanca que delimiti la zona, i en cas d'haver-se de moure la vorada per la realització de concursos o determinades curses s'haurà de marcar amb cons o banderes (de 20 centímetres d'alçada, com a mínim) el recorregut original de la pista, tanmateix no podran estar a més de 4 metres entre un i l'altre.

Forma de la pista per curses d'atletisme.

Fórmula matemàtica de la pista:

84,39m (cada recta) x 2 = 168,78m

36,80 (radi de les corbes) x 3,1416 (nombre pi, aprox.) = 115,61m

115,61 (cada corba) x 2 = 231,22m

168,78 (les dues rectes) + 231,22 (les dues corbes) = 400m

La distància dels carrers es compta a la línia externa. Cada carrer fa 1,22 metres d'amplada (amb una variació possible d'1 centímetre), senyalat per ambdues bandes per línies blanques de 5 centímetres d'amplada. La inclinació de la pista no pot superar 1:100 (normalment cap a l'interior) i el desnivell l'1:1.000 cap a la direcció de la carrera. Les zones de seguretat són de més d'un metre a l'interior i d'aproximadament un metre a l'exterior, on no hi pot haver material, obstacles, etc. a més, tots els sistemes de drenatge que hi hagi en aquesta zona hauran d'estar al mateix nivell que la pista. La "ria" emprada a proves d'obstacles ha d'estar a l'interior o exterior de la segona curva i ha de tenir unes dimensions de 3,66m x 3,66m x 0,70m.
Just abans de la sortida de la recta hi ha d'haver el número de cada carrer pintat de color blanc, de més de mig metre d'alçada i llegibles en la direcció de la carrera. A l'arribada es poden posar dos pals blancs rígids, a més de 0,30 metres de distància de la pista sempre i quan no dificultin la feina de la foto-finish, les seves mides hauran de ser d'uns 1,40 x 0,08 x 0,02 metres. En les carreres on es comença amb carril propi, però acaben amb carrer lliure (com els 800 metres llisos) es deixaran un prismes o cons just a la zona on es produeixi el canvi.
També hi ha d'haver un passadís especial per enllaçar les proves que es fan fora la pista (marató, mitja marató, marxa atlètica) i que acaben a dins.

Pista descoberta

Els estadis importants tenen accessos a l'estadi a les quatre cantonades i estan envoltades per grades, on s'hi situa el públic.

La construcció d'aquestes pistes és molt costosa i difícil degut a l'elevat preu de construcció, la gran superfície que ocupen, juntament amb tot el ma

terial necessari. Fet que provoca que s'acabin aprofitant els espais lliures per desenvolupar-hi altres esports

.

Pista

L' atletisme, normalment es duu a terme a una pista ovalada descoberta formada per un mínim de 4 carrils (acostumen a ser 8, la recta d'arribada ha de tenir un mínim de 6 carrils) on es realitzen les curses i, unes zones on s'hi fan els salts i els llançaments,pero a vegades es fan a unes zones properes. Tanmateix, també es pot disputar a pistes cobertes, que són més petites i es caracteritzen per no ser a l'aire lliure. Totes les pistes han de passar un control de la IAAF per controlar-ne la qualitat. Finalment, algunes proves es desenvolupen a espais exteriors com camins o carreteres.

La superfície les pistes s'anomena tartán i és un material sintètic. S'acostuma a pintar de color vermell o en alguns casos blau. Algunes pistes no oficials o actualment en desús poden tenir el terra mineral, d'argila, de cendra o fins i tot d'herba.

Les pistes, al llarg de la història han variat molt. Al principi eren de sorra per dificultar la velocitat dels atletes, actualment això és diferent i estan dissenyades per facilitar-la. Els materials han canviat, cada cop les infraestructures són més resistents. La distància d'una volta, a més, ha anat variant contínuament: 1896 (Atenes) - 333,33m; 1900 (París) - 500m; 1904 (Saint Louis) - 536,45m (un terç de milla); 1908 (Londres) - 536,45m; 1912 (Estocolm) - 383m; 1924 (París) - 500m; actualment són de 400 metres.

Hola havui vos xarrare sobre l'Atletisme

Benvinguts a tots vosaltres a la pagina d'en miquel bonet fullana, a n'aquesta pagina trobareu informació sobre el deport d l'Atletisme.

L' atletisme és un esport que consisteix en la realització de diferents proves d'objectius i activitats diferents.